Durant el mes de maig, els educadors dels CRAE de la província de Barcelona vam continuar reflexionant, acompanyats per S. Consol Ballesta i S. Catalina Verdera sobre la Professionalitat educadora i el tarannà vicencià.

   Així vam fer una mirada al nostre ésser educador partint del concepte que les nostres actuacions no són bones o dolentes, són adients o no depenent dels resultats obtinguts.

   En primer lloc veiérem que les creences, valors, normes i actituds donen forma a la nostra conducta. Les creences són “estructures de pensament” que vénen per l’aprenentatge, la cultura... ens expressem per les cultures. Les creences suposen una opció personal i la fe en allò que creiem, són allò que pensem del món i la persona.

   Els valors arrelen en les creences. Primer són les creences que es tradueixen en valors. Hi ha dos tipus de valors: els existencials i els instrumentals. Els primers són aquells en els que es fonamenta la nostra vida i els segons són els que ens condueixen a aconseguir el valor final. En si, tots els valors tenen la mateixa vàlua, tot depèn de l’escala de valors que tinguem. Hi ha valors d’ordre psicològic (responen a la pregunta què és per tu el més important en la vida), social (què vols per al món en què et trobes?), moral (com cal comportar-se amb els que ens envolten?) i de competència (què cal tenir per competir en aquesta vida?).

   Les actituds són la conseqüència de les normes i els valors. Són tendències a actuar de determinada manera que ens fan dirigir la conducta cap al valor que volem viure, per això ens permeten també avaluar els valors i la seva escala.

   A l’hora de programar hem de pensar que els valors instrumentals són conductes que volem observar en els infants, per aconseguir-los programem uns objectius que treballem mitjançant les estratègies. Nosaltres, amb la nostra actuació quotidiana transmetem els propis valors amb la nostra manera de pensar i actuar. Sovint la nostra escala de valors esdevé molt diferent a la que els infants han viscut en el si de la seva familia. És per això que l’educador esdevé recurs i referent per a l’infant, doncs l’ajuda a identificar-se amb uns valors i li dóna eines per a que elabori el seu propi sistema de valors.

    Per això, educar és una acció intencionada, per això és necessària l’elaboració d’una programació, seqüenciació i processament. Cal programar per socialitzar l’infant per tal que arribi a ser una persona lliure, responsable, participativa i autònoma. Això no es fa des de la imposició sinó des del mestratge, és imprescindible oferir la possibilitat d’elecció. L’equip educatiu ha de ser un model de vivències positives i els educadors i educadores hem de ser empàtics, saber treballar en equip, coherents amb les pròpies accions i disciplinats amb nosaltres mateixos. També cal que siguem crítics, analítics, implicats en l’acció educativa dels menors i la marxa del centre, motivats per la formació permanent actualitzada, que estimem i creiem en la feina, dinàmics, en recerca constant i, sobretot, persones del nostre temps.

   En la segona part de la trobada, vam fer una mirada a les figures de Vicenç de Paül i Lluïsa de Marillac, que és on arrela l’obra en la que estem dipositant el millor del nostre saber fer, per tal de veure on arrela la seva experiència de vida i de fe.

   Primerament, vam conèixer com s’havia desenvolupat la seva relació d’amistat i col·laboració que, com tota relació humana, va passar per diferents etapes:

- La primera aproximació: eren dues persones molt diferents, hi havia reticències dubtes i incertesa. Vicenç dubta molt en la conveniència de dirigir espiritualment a Lluïsa.

- Etapa de descobriment mutu: Vicenç veu en Lluïsa una persona molt sensible marcada pel patiment i un gran desig de complir la voluntat de Déu. Per la seva banda, Lluïsa descobreix en Vicenç un home de gran personalitat, obsessionat pels pobres i amb una gran capacitat de mobilització. La seva comunicació esdevé molt assertiva.

- Intensa col·laboració: És un moment d’activitat desbordant que es desenvolupa al llarg de 10 anys. Hi ha una gran complementaritat i confiança mútua. Lluïsa respon a les demandes de Vicenç i s’involucra en tots els seus projectes. Al mateix temps, ell té molt present el parer i les informacions de Lluïsa.

- Etapa de crisi: es produeix una tensió molt forta entre tots dos que modificarà la relació. Les diferències entre un i altre esdevenen incomprensió mútua. Tota relació viu moments de crisi i, com totes, aquesta també provoca creixement.

- Fecunda relació: es produeix, durant 18 anys, en l’etapa final de les seves vides. És moment de caminar junts, coneixent-se, estimant-se i valorant-se. Hi ha tres valors que fonamenten aquesta relació: la llibertat, la participació i la força. Poden expressar lliurement els seus pensaments i s’escolten sense intentar prevaler sobre l’altre. També descobreixen la seva complementaritat, enriquint-se mútuament amb les seves diferències, vivint al servei d’una mateixa missió. En els moments difícils saben que poden comptar l’un amb l’altre, i llegeixen junts els esdeveniments de la vida a la llum de l’evangeli.

   A continuació, vam poder palpar on arrelà el sentit de les seves vides, que encara avui nodreixen moltes persones i obres en tot el món.

   Per Vicenç, Déu es manifesta en la creació que està al servei de la humanitat (tota persona té dret a gaudir dels béns de la terra perquè és una raó de justícia i de dignitat, això qüestiona la propietat i administració dels béns) i en Crist a qui viu com a adorador del Pare, servidor del seu designi d’amor i evangelitzador dels pobres.

   “L’únic mitjà que tinc per trobar misericòrdia a l’hora de la mort, és que en aquell moment Déu trobi la petjada de Crist en la meva ànima, i per això és necessari que cregui en la veritat de la seva paraula com a Déu” (Sta. Lluïsa).

   Segons això, els criteris que Vicenç considerava eren necessaris per continuar la missió de Jesús són:

- L’Amor efectiu i afectiu.
- Amor gratuït, humil i generós
- L’Evangeli es fa efectiu: construcció del món segons el pla creador i alliberador de Déu és a dir, alliberar els homes dels seus sofriments segons la llei de la comunió en l’amor.
- L’Amor és comunió i conformitat amb la voluntat de Déu.

   Després d’aquests espais de reflexió, només ens quedava tornar a la feina, a la realitat del dia a dia, i anar posant petits granets de sorra per tal d’ajudar els nostres infants en el seu viure de cada dia, procurant la seva transformació interior per tal que, lliurement, elaborin amb solidesa la seva escala de valors que els permeti viure intensament en el món que els envolta. El futur és el nostre horitzó que mirem amb esperança.