Narració

     Fa molt de temps, quan encara tota la terra era guerra, tristor i desgràcia, un grup de soldats els varen destinar a camps de concentració a vigilar i torturar els pobres presos que allà havien estat apresats injustament (com era d'esperar). En aquell lloc, ningú no tenia compassió. El grup nou de soldats el presidia un noi, el qual estava encantat de la feina que feia. Però, ben aviat arribà una noia.

     Aquesta, l'única xicota en el grup, era marginada pels seus companys. Ella sabia que no estava allà per voluntat pròpia, però tampoc no volia anar-se'n. Li va agafar el gust a aquella situació de "controlar" una mica massa a algunes persones. Poc a poc, s'integrà en el grup i començà a fer amistats amb el soldat jove. La noia intentà ensenyar als altres el significat de la vida, però no s'adonà que ella també hauria de seguir els seus propis consells. El noi s'adonà que ella, en part té raó, i de mica en mica va deixant de banda la missió de castigar. Copsa que la xicota ho diu però no ho fa, i comença a fer-li entendre. Ella, en no voler canviar els seus principis, va dir al noi que hauria de decidir entre deixar-la (ja que ja eren una parella estable) o seguir les seves creences, demostrant al món que la guerra i el maltractament a les persones no van enlloc. No va tenir més remei que ... seguir el seu camí cap a la Pau i Solidaritat interior. I això volia dir que s'anava d'aquell tuguri de lloc, deixant allà a la noia que més havia estimat en el món però que no va voler acceptar-lo ni comprendre'l. Va ser molt dur per a ella. Però el seu orgull mai no li va fer relliscar una llàgrima de dolor per la seva cara després d'allò. El noi, convençut que la seva insistència al món sobre la Pau i la Solidaritat per a viure millor podrien aconseguir-se, va seguir durant dies voltant pel camp de concentració fins que un matí, en sortir tots de les seves tendes, se'l trobaren assassinat amb un ganivet a l'esquena enmig del dolor i del sofriment que algunes de les persones estaven suportant cada dia allà. La noia, en assabentar-se, no ho va poder aguantar més i per fi, la primera gota li caigué dels seus ulls per la mort del seu estimat. Finalment, ella s'adonà que el xicot tenia raó en dir: "La Pau i la Solidaritat haurien fet d'aquest camp de tortura, una camp de felicitat en què tots junts construiríem un nou lloc on viure. Però això no ho sabràs fins que el teu odi obri pas a la sensibilitat de cadascú i penetri en els vostres cors per a fer d'aquest món un món millor on hi regni la Pau i tots siguem solidaris". No va poder més. La noia estava desfeta. Cada vegada recordava més i més les paraules del jove soldat. Però arribà un moment en què per fi ho va entendre. És veritat. Tenia raó. Ara, la mala consciència li estrenyia el cervell i el cor. Es preguntava: "Com vaig poder fer-li això? Per què no em vaig poder adonar a temps?". I, finalment, la culpabilitat la va fer caure dins un forat negre ple de bogeria, i es suïcidà. Al cap del temps, la guerra es va acabar, i tots van recordar els moments en què aquell jove noi voltava pels camps de concentració predicant la Pau i la Solidaritat. I pensaven: "Estigui on estigui, sabrà que la seva espera, insistència i mort han servit per a aconseguir que els seus somnis, i els de molts altres, es facin realitat. El somni d'aconseguir que el món s'adonés de la importància de la Pau i la Solidaritat".