Narració

     LA HISTÒRIA D’UN NEN ANGOLÀ Em dic Gambo, vaig néixer a Angola, em vaig criar en una petita tribu situada en el mig del país. La meva infància va ser molt dura, vaig començar a treballar només amb tres anys. Treballava en el conreu amb el meu pare i amb els meus germans. Ens llevàvem molt d’hora, abans de que sortís el sol ja érem al camp i només podíem descansar un quart d’hora per menjar una mica d’arròs i un tros de pa dur, els dies que menjaven perquè n’hi havia d’altres que podíem estar de sol a sol amb una mica d’aigua.

     El para em va dir que la mare es ca anar amb Sor Juanita ( una germana que ens venia a fer revisions mèdiques) a treballar a Espanya per poder treure diners i emportar-nos amb ella, però amb el temps Sor Juanita va morir d’una malaltia.

     La mare m’ha escrit i em diu que ha trobat una feina, en la que amb poc temps aconseguirà els diners per emportar-nos a mi i a tres dels meus germans amb ella, també m’ha explicat que viu en la ciutat de Barcelona en un barri que es diu el Raval on hi ha molta gent com nosaltres. Penso que la mare s’està tornant boja, m’ha explicat que tot està ple d’aquells aparells tan estranys que van portar els homes de pell blanca a la tribu i m’ha dit que es diuen cotxes. Ha d’anar tot el dia vestida i viu en un lloc on les cabanes estan una sobre l’altra com si fos una muntanya. En la seva cabana té un aparell que si el toques s’il·lumina tot, pot tenir foc dins de la seva llar i sense cremar fusta. L’hi he preguntat a la germana que substitueix a Sor Juanita, la que em llegeix les cartes, si tot això era veritat i m’ha contestat que sí, m’ha contat moltes més coses que hi ha a Barcelona . Tot això m’ha fet pensar que tinc moltes ganes de que arribi el moment que pugui marxar amb la mare.

     En el camp tot segueix igual, seguim treballant de sol a sol sense aconseguir diners suficients per pagar el menjar de dues persones i a casa som set. El pare ja fa dies que marxa molt d’hora cap a casa perquè ja és gran i es cansa molt. A més a més s’ha tallat el peu i el té infectat. Demà el pare no anirà a treballar.

     Els meus germans i jo estem molt cansats, ja fa dotze llunes que treballem de valent per alleugerar la feina per quan les dues germanes i el meu germà marxem.

     La mare ha escrit una carta a Sor Pilar perquè ens vingui a recollir per marxar demà cap a Barcelona.

     Ara tinc vint - i –un anys, porto sis anys vivint a Bacelona , estic estudiant per poder anar a la Universitat. Estic vivint amb la mare i amb els meus cincs germans. El gran va ser assassinat abans de venir capa Barcelona i els pare va morir fa cinc anys, mai va arribar a veure Barcelona, la infecció del peu va empitjorar fins causar-li la mort.

     M’he adonat que tot el sofriment, la pobresa i els patiments que vaig tenir a la meva infància van ser i són per culpa del govern del meu país, per no preocupar-se per la població, explotar-la per pagar un deute adquirit per ells i no utilitzar els diners prestats per el desenvolupament del meu país sinó per a benefici propi, comdenant-los a la pobresa eterna. Montse González Castillo Esther Martín Millán Patronat Social Escolar P.G.S