Narració

   Temps era temps, hi havia un poblet petit en un racó de món, a prop d'un gran riu. En aquest poblet vivien els nans, criatures extremadament petites. Semblaven homes que no havien crescut. En el poble sempre hi havia una perfecta harmonia i tots s'ocupaven dels seus deures i obligacions.

   Va arribar un dia, després de diverses jornades de pluges, que va sortir el sol. En l'aire es respirava una flaire estranya de raresa, tot i que els arbres seguien inspirant aquell sentiment tan verd i el riu baixava tan cristal.lí com sempre.

   El cap del poble, l'ancià nan més vell, es va posar malalt. Tothom estava molt preocupat. L'ancià, sabedor que ja li havia arribat l'hora, va fer cridar els seus fills i els va dir: "Fills meus, sento que ja m'ha arribat l'hora i és lícit de dir que algú de vosaltres serà el meu successor". Els seus fills, ambiciosos de poder, es van repartir algunes mirades entre ells, i així el fill més gran va dir: "I qui serà, pare?" El pare s'intentà incorporar del llit i amb una veu aspra i degradada va explicar: "Tal com el meu pare va fer, el fill que em demostri més qualitats serà el meu successor".

   I aquí s'inicià un període de lluites personals entre els germans que, ambiciosos de poder, lluitaven entre si. Tots, menys el petit. Ell, que encara no havia desenvolupat aquells sentiments, vivia amb l'única preocupació del seu pare, de la seva salut. Els altres germans no feien res més que intentar demostrar les seves gestes i imposar el seu tarannà.

   L'ambient va arribar a una situació insuportable. L'harmonia que caracteritzava al poble havia desaparegut, tot per la cobdícia i l'afany d'acumular poder. Va arribar fins l'extrem de discutir davant el pare, i aquest, moribund, va dir: "S'ha acabat! La vida no pot continuar així. Jo designo com a successor el meu fill petit, l'únic que no ha intentat lluitar, que no s'ha deixat portar per la cobdícia i l'ànsia de poder". Poc després el vell vacil.là i caigué al llit com fulminat per un llamp, i morí.

   Els germans, penedits dels seus actes, demanaren disculpes al germà petit. Ara, la pau entre tots els membres de la família era absoluta i l'ambient d'harmonia tornava a aparèixer en el poble.

   El germà petit, emocionat i encara amb llàgrimes als ulls, digué: "Seria molt poc coherent per la meva banda acceptar tot sol el càrrec de vetllar per la pau i pel poble, per tant, proposo que tots nosaltres fem aquesta tasca que ens ha encarregat el nostre pare, que al cel sigui".

   Tothom acceptà. La pau i la solidaritat van tornar al poble i per sempre més van romandre allí. Tothom era feliç.