Narració

PAU I SOLIDARITAT

   Hola, em dic Juan i us contaré la meva història. Espero que llegint-la comprengueu que la venjança no és necessària, sinó l’amabilitat i la comprensió.

   Tot comença quan vaig anar el meu primer dia al cole. Com tots els nens, jo no tenia ganes d’anar-hi, però els meus pares em van obligar. Al entrar, vaig veure un gran pati de sorra i gronxadors... i després vaig canviar d’opinió i sempre m’impacientava per l’hora del pati. Bé, doncs aquí és on comença tot. A l’hora del pati quan jugava amb els meus companys i companyes van aparèixer un parell de nens que es deien Bob i Rob i que buscaven algú per a donar-li una bona pallissa, sí, una pallissa sense motiu. Eren els nois més dolents que hi havia en aquell cole. I es va obrir una petita conversa: - Ep, tu! Qui et creus que ets, eh?- van dir empenyent-me i provocant-me. - Què passa? No us he fet res jo.- vaig dir amb por. - Que no has fet res? Jo crec que sí, oi que sí Rob? - Deixeu-me en pau! - Et donarem el que et mereixes, petit repel.lent!

   Em van apallissar i em van tirar al terra. En aquell moment la professora no hi era. Jo em vaig enfadar molt amb tot perquè sent només el primer dia ja rebo una pallissa de dos contra un! Els meus companys em van dir que els deixés, que no tenen remei. Però al dia següent van venir tots dos a disculpar-se! I em van demanar que els acompanyés. Em van portar a un lloc on la vista de la professora no hi arribava i em van donar uns bons cops de puny. Tota la meva joventut la vaig passar rebent d’aquests dos.

   Però, quan ja vaig créixer i vaig acabar la carrera universitària, vaig decidir ser president de Catalunya. Això, però, tenia uns motius, el motiu de la venjança amb els dos pallassos d’en Bob i en Rob. Bé si abans aconseguia ser president. Vaig presentar-me a les eleccions i... sí!, em van votar i nombrar president de Catalunya!

   Tenia feina per tot arreu! Però en cap instant vaig oblidar-me de la venjança. En acabar la feina vaig contractar dos assassins per fer-los recordar-se la resta de la seva vida d’aquell dia. Vaig fer assegurar els assassins que només fer-los patir, no matar-los.

    L’hora arribà i els assassins van fer de tot a aquell parell, des de pallisses fins a amenaces de matar o asfixiar o clavades de ganivets... A les dues de la matinada em van trucar els assassins i van dir-me que tremolaven com fulles. Jo vaig contestar que tornessin demà al despatx que els pagaria.

   Al matí següent, en Rob i en Bob van arribar primer al meu despatx i em van comentar: - Ets un imbècil! Aquesta me la pagaràs! Et mataré! - No veus que sóc president? Vosaltres ho havíeu volgut des que ens vam conèixer. Així que heu tingut la pallissa corresponent i a més us dono 100 dòlars, aprofiteu! - Et creus capaç de tot amb aquests bitllets! No siguis ruc! - No vaig saber si tenien prou amb uns 100 dòlars, perquè no van fer molta cara que els agradés.

   En arribar els assassins, els vaig pagar i... pof! Es van caure per un forat de fusta fins al pis d´abaix i els dos Rob i Bob els van treure els diners i jo vaig haver de pagar el doble que si no aquests assassins em maten!

   Després d´uns dies, vaig reflexionar i vaig comprendre que aquesta guerra només és per desfer les persones i venjar-se. De profit, res. Al dia següent a això vaig anar a casa d´ells i vaig fer les paus i els vaig donar la feina de ser els meus principals secretaris.