Vet aquí una vegada hi havia un peixet anomenat Piki que volia veure món.

   Un matí assolellat li va comunicar al seu pare, el Príncep de la maresma. Aquest, de bon començament, no li va fer gaire gràcia, perquè en Piki era massa petit; però, veient la il·lusió que tenia el petit, va accedir en deixar-lo fer aquest viatge. El Príncep, a canvi, li va demanar que portés allò més significatiu de cada lloc que visités.

   Així que, aquell mateix matí, en Piki va agafar el seu sarronet, que no era més que una maia descuidada per un mariner, se'l va lligar al voltant lligar al voltant del seu petit cos i va començar d'aquesta manera la seva aventura.

Va sortir rumb al sud. No es va estar gaires dies nedant. El primer lloc on va arribar, les aigües tenien un color verd turquesa que ell mai havia vist. Els peixos, eren molt diferents del que coneixia. Es va estar durant una bona estona mirant aquell meravellós paratge. Quan es va decidir apropar-se a la costa li va barrar el pas un enorme peix que tenia una boca molt grossa i unes dents esmolades. Era un tauró, i li va dir: - Tu, petit, on creus que vas. Saps que en aquesta part de l'Oceà no és permesa l'entrada a gent com tu? - I en Piki que no s'espantava per res li va respondre: - I qui ets tu per prohibir-me això? - El tauró obrint la seva gran boca li va dir: - Drake el pirata! - Aleshores, en Piki no s'ho va pensar dos cops i va sortir nedant tant com va poder. Quan va veure que ja no corria perill, va minorar la seva marxa per aprofitar i recollir el record que havia de portar al Príncep. Per aquells paratges es veien molts vaixells enfonsats, i d'un d'ells va poder agafar una bandera pirata. Se la va guardar al sarronet i va continuar nedant ara ja sense cap tauró a la vista.

    Va tirar cap baix durant varies setmanes. Cada vegada sentia més i més fred. Va arribar un moment que ja no es podia moure; les seves escates, la cua i les aletes estaven congelades. L'única cosa que va sentir va ser una forta embranzida que el va dur fins a dins d'una cova. Allà havia una mena d'ocellot vestit de frac. Era un pingüí i acabava de salvar-li la vida. - Hola va dir l'ocellot, em dic Pom-Pom, i tu? - En Piki li costava parlar, però finalment va poder dir: - Em dic Piki, on estic? Perquè fa tant de fred? - En Pom-Pom li va dir que es trobava a l'Antàrtida, el continent més fred de tot el món. En Piki va explicar a en Pom-Pom que és el que volia fer i aquest li va agradar molt..... - OH!! Que valent que ets! Et puc acompanyar en el teu viatge?

   En Piki no podia creure que d'ara en endavant tindria un company i no s'ho va pensar en dir-li que si, però tenia que ajudar-lo a buscar un record per al Príncep. En Pom-Pom li va donar una caragola, que quan bufaves, feia un soroll com a corn i li va dir: - això és per si algun cop necessites ajuda, només has de bufar i un banc de peixos i pingüins vindran a ajudar-te - en Piki s'ho va guardar al seu sarronet.

    En Piki i en Pom-Pom van prosseguir l'aventura. Tots dos van agafar una drecera, es van deixar endur per les corrents marines i.... als pocs dies van arribar a un paratge on les aigües eren cristal·lines, gairebé transparents i sobretot, càlides. Els peixos eren de colors molt diferents. Allò era molt diferent al que havia vist fins ara, fins i tot diferent al lloc on vivia en Piki. Quan estaven descansant sota un corall, un peix de color groc, i ratlles negres se'ls va apropar: - Ja, ja, ja, Hola em dic Nuf el Pallasso, qui sou vosaltres? Ja, ja, ja. - Els nostres amics van respondre: - Jo sóc en Pom-Pom i ell és en Piki i som aquí perquè ens em deixat portar per les corrents marines des de l'Antàrtida - A en Nuf li va agafar un atac de riure i va començar a fer saltirons. En Pom-Pom i en PiKi, que no entenien res, van decidir deixar el descans i visitar aquell paratge. Els altres peixos que s'anaven trobant igual que en Nuf, feien el mateix, riure i riure quan explicaven la seva història. Els nostres amics van pensar que tanta calor no els devia anar gaire bé i per això reien tant, pel que van decidir anar cap a la costa, per trobar el regal que havien de portar al Príncep i prosseguir amb el viatge. En passar per la línia de la costa van veure uns animalons molt estranys que donaven salts. En Piki va dir que es tractava de cangurs, que el seu pare, el Príncep, li havia explicat alguna vegada. - Llàstima que no li pugui dur un record, li hagués agradat molt - es va dir per a sí mateix. Així que es va conformar amb un tros de coral que surava al seu costat. Se'l va guardar al seu sarronet i van sortir de les aigües càlides d'Oceania.

   No van trigar gaire en arribar al Cabo de Hornos, al continent d'Àfrica. Allà els peixos eren molt treballadors i no els van fer gaire cas. Van anar pujant i van fer una paradeta a Cabo Verde, allà els peixos eren més tranquils i es passaven estones sota les fulles de la vegetació marina i empaitant petites meduses. Alguns dels peixos vells els va interessar molt la història que explicaven els dos amics. Com a record d'aquella zona, un dels vells els va regalar a cadascú una perla estreta d'una ostra. I en Piki va fer com amb els altres, se la va guardar al seu sarronet.

   Quan van sortir de Cabo Verde van prosseguir cap el nord. Pujant, pujant. A mida que s'acostaven a la costa de Portugal amb Galícia, el color de l'aigua es tornava d'un color que mai havien vist, els costava nedar, no perquè estigués freda sinó perquè, cada cop era més densa. Quan van arriar de ple a la costa Atlàntica van comprovar que no hi havia molta fauna marina amb qui parlar. Cada cop més s'anaven debilitant, no tenien forces per nedar. Ja gairebé es van aturar degut a la negror de les aigües...

   Un matí assolellat en Piki es va despertar vorejat d'una vegetació que no havia vist mai. Si forçava la vista cap a l'horitzó arribava a veure uns objectes estranys que no li eren familiars. Al cap de no res va veure una cara que sí li era coneguda. Era en Pom-Pom. Feia molt de goig. En Piki no entenia res. Darrera d'en Pom-Pom hi havia una nena molt maca que li va dir: - Hola Piki, com estàs avui? Em dic Lara i fa unes setmanes que us vaig collir de les aigües de la mar perquè estàveu a punt de morir. - En Piki, que no entenia res, va demanar que li expliquessin que passava.

   La Lara va començar a dir: - Pels voltants de Nadal, un petroler passava prop de la costa, com moltes vegades fan, ja sigui per descarregar en els ports gallecs o bé perquè van cap a Gran Bretanya. Però va succeir el pitjor que pot passar. Aquest vaixell estava avariat, i els senyors que dirigeixen el meu poble no es posaven d'acord que fer amb el vaixell. Els un deien que l'allunyessin de la costa i altres, juntament amb professors entesos, que l'apropessin a port per ser reparat. - A mesura que la Lara explicava allò se li saltaven les llàgrimes dels ulls, però continuà explicant: - conforme passaven els dies, l'estat del vaixell empitjorava i les esquerdes que tenia es van fer cada cop més grans fins, que el vaixell va trencar-se per la meitat i va començar a deixar anar tot el petroli que tenia. A partir d'aquí el senyor que dirigeixen el meu poble han tingut molts problemes però ningú diu que té la culpa. Han vingut moltes persones a ajudar-nos, però malgrat els esforços, el vaixell encara deixa anar molt petroli i, els més entesos diuen que continuarà així fins que el petroli que hi ha no s'acabi. Us imagineu un estiu en el que els nens i les nenes no puguin anar a jugar a la platja? - La Lara cada cop plorava més. - I els pescadors que no poden sortir a fer la seva feina i ... - La nena ja no va poder continuar. En Pom-Pom, se li va apropar i li va fer una abraçada. En aquells moments en Piki se li va acudir una idea. - Lara deixa'ns de nou a la mar, en un lloc on les aigües encara no estiguin brutes. La Lara no entenia res, però va fer cas a en Piki. Els va apropar prop de la costa britànica i en Piki, amb totes les seves forces va bufar el corn. Al cap de dos dies va tenir allà la major fauna marina mai vista. Fins i tot el tauró que l'havia empaitat al Carib. La idea d'en Piki era que tots havien de nedar amb totes les forces per tal d'ajuntar tot el petroli vessat i fer un núvol molt gran que el cel pogués engolir i endur-se'l lluny d'allà. I així va ser. Al cap d'una setmana les platges d'aquell racó d'Europa van quedar netes com una patena. En agraïment, la Lara els va regalar unes pinces d'escamarlà molt especials.

   El viatge d'en Piki i Pom-Pom arribava a la fi. Van estar tres dies per arribar a la maresma d'en Piki, en Pom-Pom li acompanyava. Quan van arribar un comitè de benvinguda els estava esperant. Havia arribat a les seves oïdes el comportament que tingueren a la costa de Galícia i en Príncep estava molt orgullós.
Aquella mateixa tarda, en Piki i en Pom-Pom van ser anomenats Prínceps dels Mars del Món com a recompensa a l'ajuda desinteressada que van fer per salvar una part del planeta.