El llenguatge del fons marí no és pas gaire diferent al que tots coneixem. És un sistema amb uns codis prefixats que de manera innata, tot allò que es troba sota l'aigua, l'entén i el comparteix. És ben veritat que els habitants del mar Oceànic tenen un accent més aviat tosc, els del mar Mediterrani un accent plàcid (el seu parlà es pot confondre amb la melodia de les danses gregues), i els habitants del Mar Cantàbric utilitzen una cadència comparable a la que pot produir una gaita quan explica histories impossibles... Però la grandesa de tot aquest llenguatge és que és un llenguatge universal compartit tant per les algues, com pels peixos, pels dofins i també per les pedres. Aquestes, sempre aferrades al seu lloc d'origen, estan orgulloses de la seva valentia i fortalesa i critiquen les algues, que malgrat estar aferrades al terra, sempre cerquen fer-se altes i flexibles per investigar allò que hi ha al més enllà. Geloses dels peixos somien sempre en desarrelar-se per anar a veure món i és sabut que són els seus plors els que atorguen aquell gust salat a tota l'aigua marina.

   Realment és un món desconegut pels humans. Els humans habiten en un medi no aquàtic i de manera tímida i respectuosa a cops s'endinsen a la mar per treure'n aliments. Però ells han oblidat els seus orígens, han perdut la memòria i no recorden quan tot era una totalitat; han oblidat el llenguatge universal i s'han fet els amos de tot allò que la seva limitada mirada pot abastar. Fa molt de temps que l'humà no entén ja el llenguatge de les plantes, ni dels animals, ni tan sols entén el xiuxiueig del vent, malgrat ell alça, de tant en tant, la seva veu. Els homes van decidir far molt i molts anys cercar un camí diferent. Camí que cada cop els separava més fins fer créixer entre els dos un mur insalvable.

   Però malgrat els anys, encara hi ha ànimes humanes que recorden quelcom dels seus avantpassats. I sense entendre el perquè seuen i miren la gran massa d'aigua. Els seus ulls queden presos per la magnificència del mar i aquest, per retornar la memòria als humans, els hi ofereix moments irrepetibles: a cops fa brillar de manera intermitent i en continu canvi la seva superfície mitjançant un joc amb el seu amic, el sol. A cops no té tanta paciència i es remou, s'aixeca i s'endinsa oferint un espectacle dantesc a la gent que el contempla. I malgrat la humanitat tardarà molts segles en retrobar en el mar el seu germà, l'oceà se sent feliç.

   Per exemple la gent de pell pàl·lida que habita als voltants d'un dels oceans: el anar i venir de les ones explica històries de vells pescadors presos per la seva bellesa. La brisa suau ens parla d'històries d'amor veritable, aquell amor que no estima la possessió sinó que desitja sense prendre, aquell amor gratuït i sincer, com un sospir empès per l'onada.

   I el mar ofereix a aquesta gent tot allò que pot donar. I els hi atorga peixos, grans i petits, i també musclos, llagostes i sèpies... I ho fa sense rancors. Perquè el mar entén el cicle de la vida . A cops ha engolit petites embarcacions, pensant que aquestes, si estaven a dins seu, acabarien entenent la veritat. Però ha passat tant de temps que els humans, de manera imminent, un cop dins del medi aquàtic, deixen de respirar i defalleixen deixant el seu cos a mercè dels corrents marins. En aquests moments, el mar, avergonyit i trist per la seva derrota i pel seu crim, retorna els cossos a la terra mentre el vent entona un trist i llarg adéu.

   Però vet aquí que un dia aparentment tranquil quelcom es trencà sobre la pell del mar, sobre la línia divisòria que separa l'aigua del vent. No era el primer cop que passava. Els humans tenien que aprendre moltes coses i a cops semblava que en comptes d'evolucionar eren la única raça que caminava enrere. Però aquest cop fou diferent. Feia temps que el mar estava intranquil. Els seus habitants callaven i els silencis es convertien en un signe de perill. Fins hi tot els alegres cavallets, que tot el dia anaven fent saltirons, restaven quiets... Ningú entenia que passava, però tots entenien que allò que el futur els esperava no seria gens bo.

   I el moment havia arribat. L'aigua clara es començà a enfosquir. La suavitat del medi aquàtic es transformà en quelcom feixuc. Els primers en donar el signe d'alarma van ser aquells que habitaven en la línia divisòria. Però tot anava massa ràpid. Els que habitaven més al fons no van tenir temps de fugir i la noticia els hi arribà de forma mortuòria: en mig de la penombra arribaven els cossos sense vida de petits mol·luscs, i la desfilada del terror continuava amb petits peixos, algues tenyides de negre, cargols difunts que degut al seu cos ressonant emetien encara cants d'aflicció insuportable. El mar havia estat atacat. Tot es tenyí de negre i eren vençuts per una massa espessa i llefiscosa que tot ho engolia, que furtava la vida a tots els éssers marítims. La mar implorava ajut. Llevava els cossos i els mostrava als humans per donar la notícia i esperava alguna resposta. Però aquesta no arribava. Altre cop els humans no ajudaven a l'oceà. La mar plorà com mai ho havia fet. Però els xiscles de terror no arribaven a les orelles germanes. La font del verí restava ara en els fons del mar, però cap ésser era capaç d'apropar-s'hi... Les balenes, els habitants més valents i forts del mar, van intentar acostar-s'hi, però les que ho van intentar no va tornar per explicar-ho. La mar era presa pel terror.

   Pocs dies després es reuniren en consell extraordinari els habitants més savis, les grans tortugues, que van prendre una difícil decisió: cada dia donarien a la bèstia negre 100 habitants del fons marí a fi i afecte que el seu mal es tornés més delimitat i acabar així amb la incertesa de la mort. I així es feu. El cant de dolor dels éssers escollits i dels seus familiars trencava l'ànima a tot aquell qui l'escoltava. Però era el cicle de la vida. I l'oceà així ho entenia.

   El sorteig dels cridats a la mort es feia cada dia, per no allargar el dolor d'un destí evocat a la desaparició. Un dia, tal volta el dia més trist que la memòria pot arribar a recordar, el Consell lliurà el llistat: en ell hi constava com a primer donant el nom de la vella sirena, aquella sàvia i bonica dona que provenia del món dels humans i que malgrat tot coneixia el llenguatge universal. Era simbolitzada com el fràgil lligam que unia el món marí del dels humans. I ara estava apunt de desaparèixer... Molts habitants del mar brindaren la seva vida a canvi de la vida de la bella sirena. Però les regles eren severes. I la sirena així ho acceptà.

  Només conèixer la noticia la sirena s'acostà a la costa. Va seure i va fer un cant com mai, en la història de la vida, s'havia arribat a escoltar. El cant de desesperació per tantes morts va recórrer tot el món i s'explica que fins hi tot les estrelles van deixar durant un instant de brillar. El món es va paralitzar. La sirena, abatuda, estava a punt de retornar al seu destí fatídic, quan de sobte va veure, en la llunyania de la costa, un exèrcit blanc. No va creure que cap salvació fou possible fins que començà a observar com el petit exèrcit arrancava amb les seves mans els tentacles d'aquell monstre. Els seus ulls s'ompliren d'esperança. Els homes no estaven sords. Els homes coneixien part del llenguatge universal. El cor li bategava més fort que mai! No podia donar crèdit a allò que veia: de mica en mica el monstre anava perdent terreny i la sirena creia que aquest exèrcit tenia l'arma més valenta que mai ha pogut tenir l'home: la força de l'esperança.

   Fou així com la bèstia, que tot ho enverinava, començà a defallir. Ja no van haver-hi més morts per alimentar-la i la tranquil·litat retornà a la vida d'aquells éssers meravellosos. I tot gràcies a la força dels humans, que unida recordaven al cor d'aquell mític Sant Jordi que per amor i justícia matà al Drac, salvant així no només la donzella de Montblanc sinó tota una raça abocada a la desaparició. Ara, el particular Sant Jordi havia salvat no només la bella sirena, sinó també tota la riquesa del fons marí.

   S'explica que el vell monstre es va fondre i en el seu lloc en va néixer un espectacular banc de coralls, coralls ara com ara visibles només a finals d'abril, quan el mar dona les gràcies als seus germans, als humans.