|
Un dia de març jo,
estava jugant al carrer com un dia qualsevol. Vaig mirar el
cel i em va agafar una esgarrifança, com si el cor
se'm glacés. Me'n vaig anar cames ajudeu-me fins a
casa meva, no sabia què fer. Vaig engegar la tele i
ara sí que no m'ho podia creure: una guerra ha començat,
no pot ser. Tant que m'havia manifestat i per res.
Demà
seria el meu aniversari, no tenia ganes de celebrar-lo pensant
que aquell dia moriria molta gent. No podia pensar en res,
la meva ràbia no em deixava ni tancar els ulls. De
tant estar-me dreta ja em feien mal els peus, els ulls em
ploraven de veure tant les imatges de la tele, no aguantava
més. De sobte vaig escoltar que la guerra duraria 15
dies, això em va baixar una mica els fums.
Van
passar els 15 dies i jo estava esperant aquella notícia
dient que la guerra s'havia acabat i que ja no moriria més
gent innocent. Vaig seure a la cadira a l'espera quan... No
pot ser, no ha acabat, ja era insuportable. Em vaig adonar
que m'havien enganyat.
Avui
dia 1-04-2003 encara espero aquell missatge d'esperança
on em diguin que ja s'ha acabat tot. Una esperança
mai es perd, aquí, jo, asseguda, espero el cavaller
que salvi aquella fastigosa guerra.
|
